"Àngel ", de Belén LLàtser Nieto

Un escrito en catalán, de hermana menor a hermana mayor. Belén... tú sí eres un ángel.

"Avui he descobert que la meva germana, la Glòria, és un àngel.
Bé, el descobriment no l’he fet tot avui. En vaig començar a tenir certeses fa dues setmanes. Eren prop de les deu de la nit. Jo havia acabat de llegir un llibre que m’havia prestat la Glòria i em dirigia a la seva habitació per a tornar-li. Just abans d’entrar, vaig veure que estava molt concentrada en alguna cosa. Ella no em veia, és clar, perquè jo l’estava espiant per la porta, que no estava del tot tancada. De sobte, va sospirar i es va començar a transformar en quelcom que volava. Li van sortir unes ales enormes i blanques, com de pell de conill, i jo les volia acariciar, però si ho feia em descobriria. No sé com, les ales li sortien del pijama sense foradar-lo ni fer arrugues. Sobre el seu cap hi havia un cercle blanc que desprenia una mica de llum. No duia posada una túnica blau cel, com els àngels que ens imaginem, sinó que seguia portant el pijama. Era un ésser perfecte. Tot i així, jo ja ho havia mig-descobert perquè és evident que no és una noia com les altres. Suposo que la gent també en té una breu idea del que és la Glòria realment.

...

Potser per aquestes cames tan llargues i primes. O aquesta figura alta i esvelta que projecta una ombra envejable les tardes de primavera.

Potser és aquesta cara, excepcionalment perfecta, amb aquesta boca tan bonica; aquests llavis gruixuts que no paren de somriure. És tan bonic el seu somriure. Però tant... Potser és aquest nasset summament característic. Quantes noies el voldrien? Llàstima que ella no pugui olorar la seva olor, perquè un no olora la seva pròpia olor. I la seva és tan dolça i exquisida. És un aroma floral que ni els millors perfums són capaços d’imitar.

...

O potser són aquells ullets que tantes coses diuen amb una mirada. Una sola. Sembla mentida que un acte senzill com mirar als ulls pugui transmetre multitud de significats. Et mira als ulls i et diu el que et vol dir. I ho entens perfectament. I, mentre la mires, sents aquella dolçor que sempre l’envolta. I sents com et quedes sense respiració, un cop més. I sents que mai l’oblidaràs, aquesta mirada. Mai. De veritat, mai.

...

Potser són els seus cabells, els que la delaten. Aquests rínxols perfectament corbats i extraordinàriament desordenats, que també fan bona olor.

...

Però no només el físic és el seu delator. El seu caràcter ja ho diu tot. Pacient, comprensiva, amable, dòcil, honesta, cortesa, neta. Tantes maneres d’explicar-ho i ni un sol adjectiu que ho englobi tot. És injust no poder-la descriure com es mereix, però què hi podem fer? Jo no sé explicar millor com és.

...

I mentre miro aquest ser insuperable penso en quants cops creiem que coses així no són possibles. Quants cops he dit que la Glòria era un angelet de manera metafòrica. I aquí estic, asseguda rere la seva porta intentant explicar-vos el que tinc. Intentant expressar una idea de perfecció que mai podrà ser expressada. Perquè els humans no estem capacitats per fer-ho. Perquè ens supera en massa aspectes. I què he fet jo per tenir un tresor com aquest al meu costat? Qui m’ho pot explicar? Com li preguntaré a la Glòria tots els dubtes que tinc? I com entendré les respostes?

Estic cansada, ja li diré un altre dia.
Ja li diré un altre dia que sé el seu preuat secret, que l’he vist. Les seves ales, la llum que irradia, l’aroma que desprèn... Tot.

...

Tornaré, Glòria. Tornaré per preguntar-te coses que no entendré, per demanar explicacions que no sóc capaç d’assimilar. I m’ho explicaràs tot, llavors? I em duràs amb tu a volar? Per què ets un àngel, Glòria? Per què ets sempre al meu costat?"