Belén Llàtser se subió al Arco Iris.

Para los castellano- parlantes, es importante aclarar que l' Arc de Sant Martí es la expresión que empleamos los catalanes para referirnos al Arco Iris.

No sé si Belén estuvo de verdad ahí. Yo ceo que sí. Porque hay muchas maneras de colarse en lugares que aparentemente son inaccesibles. Sólo unos pocos lo consiguen. Apuesto a que ella es de esos seres que, un día mágico, se impregnó de esos colores que pinta el cielo cuando luce con todo su esplendor después de la lluvia.

L' ARC DE SANT MARTÍ

"-Adéu!
-Torna aviat!
-D’acord!

Surto de casa. Ha plogut i no sabia què fer, per tant he sortit a passejar. No sé on anar. Com que no he provat mai d’anar cap a l’arc de Sant Martí, que veig a l’horitzó, allí em dirigeixo.

Hi arribo en quinze minuts. Mai no l’havia vist tant proper. Ben mirat, no sembla que, si t’hi enfiléssis, vagis a caure. El toco. És suau. Em sorprèn no poder-lo atravessar amb la mà. Penso que seria divertit passejar sobre aquests colors tant bonics.

M’hi enfilo i començo a caminar. Se’m fa estrany anar sobre un fenomen que semblava “abstracte”, sense matèria. Però les coses canvien, oi? I a tots ens agrada que ho facin, perquè sinó tot seria massa monòton per a viure, massa predecible. I perquè l’emoció es basa en la ignorància del que passarà. Jo no podria viure una vida sense emocions -por, il·lusió-, de debò que no podria.

Quan ja porto cinc minuts de deliciós trajecte miro el bonic arc. Puc distingir els sis colors: vermell, taronja, groc, verd, blau i violeta.

Vaig caminant. Ja sóc dalt de tot. Veig casa meva com un puntet, un puntet molt petit. Sento la veu de la meva mare cridant-me a dinar. Si crida tant ho sentirà tot el poble! Com puc baixar? He d’anar ràpid o s’enfadarà. Com baixo? Què faig? Si pogués tirar-me aniria molt ràpid i em divertiria, però no ho puc fer. No sé volar, de manera que no em puc tirar. Però si he pogut caminar sobre l’Arc de Sant Martí puc saltar i volar. Si el matí és màgic perquè no provar-ho? M’ho repenso. Mentre ho faig, una suau brisa m’empeny i em fa caure. No he tingut elecció. No ha sigut culpa meva. La culpa, la famosa culpa que sempre ha de ser d’algú. Sempre.

És divertit, sembla irreal. Caic suaument, i crec que volo. Miro cap a dalt. Veig un núvol. Un núvol blanc. Em palpo les butxaques. No, no duc colors, no el puc pintar. No sé per què quan veig quelcom de color blanc tinc la impressió de que no ho he pintat...

Un breu sentiment de por invaeix el meu cos. Com cauré? Em trencaré una cama? Tantes preguntes que vénen sobtadament al cap de qualsevol que es trobi en una situació...estranya.

Una altra part de mí em diu que no em preocupi, que encara falta molt. Sempre va bé aquesta part bona que s’esforça per fer-te creure coses. Deu de ser la reacció humana per a la supervivència psicològica.

Gaudeixo del vol. Em sembla que hi ha gent, allà baix, que m’ha vist. Desconcertats, busquen un avió des del qual m’hagi pogut tirar. Ells no disposen d’un matí màgic, no poden pujar per l’Arc de Sant Martí i no poden volar. Ells no són especials. Especials com jo. Especials com tu.

Vaig veient el sòl més proper, i més, i més... Ara sí que tinc por. Cauré i em faré milers de molles. La sensació és diferent ara. Aquell pànic que inunda tots els recons de totes les parts d’aquest cos que es trencarà dintre de poc. Molt poc.
Però no. Aterro suaument, com una ploma.

Quan ja han passat uns segons des de l’aterratge em caic. Les meves cames havien perdut el costum de fermesa sota els peus.

Molta gent m’envolta formant un cercle de curiosos i preocupats. La meva mare plora d’alegria. Tothom em pregunta què ha passat. Fins i tot jo em pregunto: Què ha passat? És un somni, oi?

No, no ho és. Per sort. Ha sigut divertidíssim. Sense dubte, el millor de tot això és que un sentiment em diu que ho podré fer quan vulgui. Pobrets els altres. Mai no tindran una experiència així.

I tu, quan vegis l’Arc de Sant Martí apropa-t’hi, toca’l. Sents quelcom? Ets com jo?"

Belén Llàtser Nieto