Vuelve Belén Llàtser

Esta vez, con una metáfora magnífica. Una alegoría de la gota de agua. Es el mejor complemento del post anterior. Las gotas de agua viven; a su manera ... son libres; su vida es imprescindible para los humanos. Ella lo cuenta así:

LA VIDA DE LES GOTES

"Avui he tingut una idea genial! He pensat que m’agradaria ser una gota. Una gota que constantment canvia d’hàbitat. Primer és al mar i s’evapora, i va coneixent les seves companyes d’evaporació mentre el núvol es va formant. Aquesta gota pensa que caurà amb la pluja com l’última vegada, però no, no plou. S’haurà d’esperar fins arribar a les muntanyes, on nevarà. Però no veig muntanyes, no n’hi ha.

Va observant el paisatge. Hi ha molts ocells que volen sota la seva comunitat-núvol, són molts i de diferents colors i mides. Volen cap a algun lloc on no hauran de patir per buscar aixopluc calentó, on tindran menjar per sobreviure, on tindran branquetes per fer un niu. Busquen vida!

També veu les cases dels humans, els cotxes i fins i tot veu persones. Però no sap si cada humà que veu és d’aquells que gasten aigua sense parar, que gasten companyes seves incessantment. Però potser són d’aquelles persones que estalvien aigua i lluiten per elles, les gotetes d’aigua. Perquè elles també tenen una vida. Una vida per viure-la.

De sobte...
-Oh! Mireu! – crida tothom – una altra comunitat núvol!
Però això no és tot. Ja no hi ha aus i comença a mancar vegetació. S’ha distret mirant i pensant. Perquè, en realitat, tots passem estones pensant en aquelles coses tan insignificants. Aquelles que, de sobte, ens semblen crucials. Coses que no són importants, però ens importen. Perquè no només ens ha d’importar lo important. I perquè tampoc ens ha d’importar tot lo que importa.
“No! Les muntanyes!”. És el primer cop que no li agrada arribar al seu destí.
En general, sempre hi ha ganes d’alliberar-se de la pressió de tanta aigua. Totes les gotes ho pensen així, però aquest cop fa fred, molt de fred.

Un enorme llamp trenca el cel acompanyat del terrorífic Bruuuuuuuuuum que fa tremolar el núvol sencer. La goteta, morta de por, veu tristament com les seves companyes cauen a terra. Clinc! Clanc! Ella està a punt, a punt... Clunc! Cau. Vola ràpida i valenta, sense desviar-se de la seva trajectòria vertical, fins que cau en un rierol, que porta a un afluent, que segurament portarà a un riu que desembocarà a mar.

Mentre és al riu la goteta té por. Té aquell sentiment de pànic que arriba fins al seu últim extrem. L’agafaran aquest cop els humans? Se la beuran? Enfonsada en el més gran dels temors i de les soletats, s’adorm. Està cansada del recorregut i s’adorm. No sé si les gotes, amb lo petites que són, tenen espai per als somnis...
Quan es desperta ja no hi ha remei. L’han agafat! “Què faran amb mi?” es pregunta. Mira al seu voltant i no veu les seves companyes de viatge. Només veu un grup de velles que ja hi deuen estar acostumades a això, perquè parlen tranquil·lament:
-Un cop més! – diu una.
-És la meva dotzena experiència amb humans! – diu una altra.
-De veritat? Què poques! – diuen totes.
-Ja, és que sempre m’intento escapolir – diu la segona que havia parlat.
La goteta s’acosta a elles.
-Aquesta és la meva primera vegada amb humans i tinc por! – diu francament i sincera – Què ens faran?
-Tranquil·la! No serà res... Però tu no et separis de nosaltres per res del món...- diu una de les velletes.
-D’acord – respon la goteta. “Què faig aquí amb quatre iaies?” pensa. Però és ben segur que l’ajudaran...

Tot passa molt ràpid. Ella i les seves noves amigues serveixen per rentar un cotxe i coneixen uns nois molt macos: els escumes de sabó. Tot i que el nom sembla femení són nois ben musculosos. Però s’han de separar d’ells en el reciclatge, en què les gotes, de nou netes, a través d’una claveguera molt llarga van a parar a la mar. I què troben allà? Les seves estimades companyes que van anar a parar a un riu que va a desembocar al mar, prop d’on eren ara.

El seu recorregut és una altra història i no me n’he d’anar per les branques...
Realment, no estaria gens malament ser una goteta. Una goteta que viu la vida a la seva manera. Perquè tots volem viure la nostra com volem. I perquè sense les gotes d’aigua no la podríem viure com voldríem."

(Belén Llàtser Nieto)